DORMIR I SOMIAR: UNA NECESSITAT BIOLÒGICA

A partir dels treballs dels Drs. Eugene Aserinski i Nathaniel Kleitman, descobridors del son REM, es van diferenciar 2 estats en el procés de dormir:

1. El SON LENT; ocupa aproximadament el 75% del total dormit. És relaciona amb el descans somàtic (el to muscular, el ritme cardíac, la tensió arterial i la temperatura corporal van disminuint) i amb una òptima situació de repòs. Te 4 fases:
1.1 Fase I - Adormiment
1.2 Fase II – S’arriba a partir dels 5 o 10 minuts d’adormir-se
1.3 Fase III – Son de nivell mig (a partir de la mitja hora)
1.4 Fase IV – És la de son profunda pròpiament dit

2. EL SON RÀPID; el pols i la respiració son irregulars; es produeix el son REM. Hi ha un consum d’oxigen cerebral augmentat, i es on realment es somia.
Al dormir, s’alternen el son lent amb el ràpid, en intervals d’uns 100 minuts que es repeteixen 4 ó 5 vegades per la nit. Sembla ser que el son lent apareix en primer lloc, després ve el ràpid, que és on es produeixen els somnis. 

I és aquí on comença a tenir importància l’ interpretació del que somiem. I per acabar, m’agradaria parlar dels trastorns del son mes freqüents, i son els següents:
• INSOMNI: Afecta “aprox.”al 15% de la població de forma habitual, i quasi tots hem patit ocasionalment dies d’insomni.
• INSOMNI DE CONCILIACIÓ: És el degut a dificultats per poder iniciar el son.
• INSOMNI INTERMITENT: Apareix quan ens despertem intermitentment durant la nit.
• DESPERTAR PRECOÇ: Ens despertem abans de que haguem de fer-ho, molt vinculat a un excés d’ansietat.
• HIPERSOMNIA: Un llarg son, molt per sobre de la mitjana que caldria esperar.
• NARCOLÈPSIA: S’entén com l’excés de somnolència severa e incontrolable que ens passa durant el dia.

EL SÍNDROME DEL “WHATSAPP"

Las revoluciones tecnológicas de la comunicación están llegando a unas cotas de aceptación increíbles, pero eso también conlleva necesariamente una responsabilidad: la de no dejarnos asfixiar por los nuevos avances que se suceden ininterrumpidamente sin darnos tiempo suficiente para digerirlos de forma adecuada.

Podríamos decir que en poco tiempo, nos cuesta mucho prescindir del WhatsApp, y que es muy posible, que antes de lo que nos creemos, empiecen a producirse consecuencias enfermizas derivadas por un mal y excesivo uso.

Eso es lo que llamo el Síndrome del WhatsApp:
• Ansiedad máxima cuando no tengo a mano una toma de corriente alterna para enchufar el cargador
• Ansiedad máxima cuando antes de 2 minutos no me ha contestado mi interlocutor (está con otro/a, pasa de mi, le soy indiferente, ¿qué le he hecho?...)
• Algias, neuralgias y cefaleas por estar concentrado en una mini pantalla la mayor parte del poco tiempo libre del que dispongo
• Inquietud, nerviosismo y tristeza, derivados de las supuestas largas esperas hasta que, por fin, me responden
• Humor irritable cuando debo dejar de atender mi móvil para hacer otras tareas también necesarias
• Alteración de la percepción ante un mundo que me pasa desapercibido por estar totalmente rendido al mundo de mi android
• Aislamiento social físico substituido por mi amigo y compañero comunicativo virtual

No deberíamos tomarnos tan en serio esta aplicación. Nos ha desbordado y eso no puede ser bueno. 

Quizás nos ayudaría un poco relajarnos en un sentido general y aprender a disfrutar más del WhatsApp que a sufrirlo. Controlemos su uso y démosle el valor que tiene, sin que controle nuestra vida. Aprendamos de nuestros síntomas para saber lo enganchados que estamos y usémoslo correctamente porque es muy útil, pero nunca debería llegar a ser imprescindible.

L’INDIFERÈNCIA EXTREMA

És l’actitud malaltissa de no mostrar interès per res, per ningú o per cap objectiu a desenvolupar. És la falta absoluta i total de motivació, il•lusió i/o desig per qualsevol activitat, possibilitat o opció que podem tenir en el nostre dia a dia. De fet i resumin-t’ho, seria quasi com està mort en vida, l’absència del res, l’anestèsia absoluta per decidir, crear, construir i sentir. M’esgarrifa només de pensar-ho.

És potser la sensació que mes ens aïlla del resta de essers humans, de les emocions, de la socialització. És un vuit absolut que no ens genera cap resposta emocional, tant respecte a nosaltres mateixos com respecte als altres.

L’indiferent és com una ànima en pena que camina sense rumb, sola, sense cap meta ni objectiu i sense un destí conegut. Per això dic que és com estar mort en vida.
Certament és difícil mostrar aquest grau d’indiferència, i freqüentment, mal utilitzem aquest terme per definir un interès reduït o una poca motivació, per això no ens adonem del error que cometem al dir que ens és indiferent, o que tal o qual opció no ens importa gens, que ens és igual.

Sempre i per poc que ens importi, tenim una certa tendència a decantar-nos per quelcom, tot i que no en siguem prou conscients.

Per molt que ens costi, fugim tant aviat i despresa com puguem de la sensació d’indiferència extrema. Amb ella, no som res, és com si no existíssim, no trobem cap sentit a canviar, a viure o a aprofitar el que ens anem trobant al voltant nostre. 

No la hem de deixar créixer. És un càncer que s’ha d’eradicar. No li dediquem ni un segon d’atenció. Extingim-la sense contemplacions. A la llarga, ho agrairem.

ES POT RECONDUIR UNA RELACIÓ DE PARELLA?

És una pregunta que gaire be tothom s’ha fet, en un moment o altre de la seva vida, però que molts pocs han pogut contestar de forma afirmativa. I és que el mes freqüent, és creure que NO. El motiu principal radica en la pèrdua de confiança respecte al altre, en no tenir il•lusió, en estar cansat de tornar a intentar buscar comunicació i diàleg, en fi, que tot se’ns fa costa amunt i no ens veiem amb prou forces. Deixem de creure en el que ens havia portat a desitjar estar amb l’altre, i pensem que hem sigut excessivament il•lusos amb el que teníem fins aleshores. Arribar aquí, implica la resposta NO. No podem reconduir la relació de parella.

Però si ens ho mirem d’un altre manera, la resposta podria ser diferent. En lloc de pensar en el error que hem comés, recapacitem sobre el que no hem fet:
• Ens hem dit tot allò que calia?
• Hem sabut escoltar a l’altre?
• Ens ha mancat molta comunicació?
• Hem deixat entrar a un altre persona en la nostra vida?
• És la ràbia o la ira la que ens allunya cada cop mes?
• Hem tolerat tot allò que podíem aguantar?

Hi ha moltes mes preguntes que caldria que ens féssim abans de deixar de lluitar. El problema és que l’esgotament que ens ha produït el fracàs emocional, ens porta a no ser fiables en l’elecció de la millor opció: mira de cosir-nos el cor i no plorar tant una pèrdua, que en algun cas, podria no arribar a produir-se. No veiem tan sols el que ha fet malament el altre, si no som capaços de veure els errors que hem pogut fer. Diguem el que pensem sense aturar-nos, però cuidem les formes de dir-ho. Aprenguem a escoltar i a valorar també el que l’altre necessita, independentment del que pensem. És molt fàcil convidar a un altre a ocupar el lloc que hem perdut. No reaccionem nomes per la ràbia o la ira acumulada durant la relació, ja que ens emboirarà mes del compte. Valorem si tenim la capacitat de tolerar una mica mes allò que no ens agrada.

Fent això, és possible que la resposta sigui SI. 

Intentem cosir-nos el cor i continuar, com quan de petits la mare ens cosia el “osito” que al trencar-se ens havia fet sentir que ja no el veuríem mai mes.