Entrem en un estret passadís que no te fons ni portes laterals per poder sortir, caminant en línea recta a cap enlloc, sentint un cansament cada cop mes intens que ens buida per dintre i ens fa sentir molt sols i aïllats del resta del mon. De fet segueixen passant moltes coses, però no les veiem ni ens interessen, ja que no deixem de donar voltes a perquè ens passa això i a perquè ens sentim tant tancats a tot i gaire be a tothom.
Ajuntar-nos és fàcil, però separar-nos, no ho és gens. Sempre hi han conseqüències de tot tipus, i a quina pitjor. I seguim caminant pel infinit passadís que no s’acaba mai, deixant en cada passa, una mica de nosaltres mateixos, que anem perdent i ja no recuperarem.
És per això, que si no hi ha cap possibilitat de reconduir la situació, hauríem de fer quelcom, tenint en compte que independentment del que passi, res serà pitjor que el que estem vivint.
La tortura de continuar és dramàtica, però el reiniciar la nostra vida afectiva, no ho és.
L’esperança de tornar a sentir felicitat, que un dia va ser una realitat, pot tornar a repetir-se, i novament amb molta força. Ho hem de desaprofitar?. Desitjo que tots contesteu el mateix: NO, JO TINC DRET A TENIR UN ALTRE OPORTUNITAT, I PENSO APROFITAR-LA.
