L’ APASSIONAMENT

És una sensació fonamentada en l’entusiasme intens per alguna persona o alguna cosa. 

En un interval d’intensitat de “res a tot” podríem valorar aquest concepte de la manera següent:

• Indiferència: no ens genera cap mena de sensació. (RES)
• Interès: ens motiva a tenir-ho en compte. (POC)
• Apassionament: ens entusiasme i ens ocupa molt del nostre temps. (BASTANT)
• Fanatisme: passió exagerada i amb desmesura per alguna persona o cosa. (EN QUANTITAT EXCESIVA)

El perfil del apassionat esdevé clar i és diferenciable dels que no es mostren en aquesta intensitat de sentiment:

1. Fàcilment s’emociona o mostra els seus sentiments en una situació desencadenant
2. Actua per voluntat pròpia i sense obligació per part de ningú per aconseguir el que vol fer o els seus objectius.
3. Es concentra amb mes rapidesa i el seu rendiment és bo habitualment
4. Aprofita el màxim possible el temps que te per fer les coses ben fetes i amb eficàcia.
5. Pot costar-li treballar amb grup per la seva implicació amb el que fa (tendència a aïllar-se).
6. Se’l ha d’animar a treballar mes en grup i a saber delegar feina als altres.
7. Es pren les coses molt seriosament.
8. És ambiciós, dominador i li agrada manar.
9. Busca la perfecció, i és constant i ordenat.
10. No és dòcil i te una excessiva confiança en ell mateix.
11. Li costa acceptar les idees dels altres i a ser tolerant amb les limitacions dels altres.

Com podem veure, el ser apassionat comporta avantatges però també certs inconvenients.

 Ni res es tant bo, ni tot és tan dolent.

El compositor Austríac Franz Peter Schubert deia:
- “Quan totes les esperances del reconeixement o honor son llunyanes, quan la puresa de cor acaba amb el dolor de la nostra ment, quan tothom sembla caminar cegament; nomes aquí la passió s’entén".

L’INDIFERÈNCIA EXTREMA

És l’actitud malaltissa de no mostrar interès per res, per ningú o per cap objectiu a desenvolupar. És la falta absoluta i total de motivació, il•lusió i/o desig per qualsevol activitat, possibilitat o opció que podem tenir en el nostre dia a dia. De fet i resumin-t’ho, seria quasi com està mort en vida, l’absència del res, l’anestèsia absoluta per decidir, crear, construir i sentir. M’esgarrifa només de pensar-ho.

És potser la sensació que mes ens aïlla del resta de essers humans, de les emocions, de la socialització. És un vuit absolut que no ens genera cap resposta emocional, tant respecte a nosaltres mateixos com respecte als altres.

L’indiferent és com una ànima en pena que camina sense rumb, sola, sense cap meta ni objectiu i sense un destí conegut. Per això dic que és com estar mort en vida.
Certament és difícil mostrar aquest grau d’indiferència, i freqüentment, mal utilitzem aquest terme per definir un interès reduït o una poca motivació, per això no ens adonem del error que cometem al dir que ens és indiferent, o que tal o qual opció no ens importa gens, que ens és igual.

Sempre i per poc que ens importi, tenim una certa tendència a decantar-nos per quelcom, tot i que no en siguem prou conscients.

Per molt que ens costi, fugim tant aviat i despresa com puguem de la sensació d’indiferència extrema. Amb ella, no som res, és com si no existíssim, no trobem cap sentit a canviar, a viure o a aprofitar el que ens anem trobant al voltant nostre. 

No la hem de deixar créixer. És un càncer que s’ha d’eradicar. No li dediquem ni un segon d’atenció. Extingim-la sense contemplacions. A la llarga, ho agrairem.