La soledat en si, o la falta de contacte i comunicació amb els altres, es fins i tot positiva i ens pot ajudar a prendre decisions importants, a conèixer-nos mes, i a ser mes independents, però a la vegada, quan passem molt temps sols, pot originar-nos problemes emocionals i conductes reactives complicades de solucionar. No és el mateix escollir estar sols que haver-hi d’estar.
Una soledat no desitjada i de llarga durada ens pot portar a tenir problemes d’ansietat, distorsions de la percepció i del temps, depressió, i altres símptomes prou importants com per mirar d’evitar-la. Això no vol dir que altres essers humans no la visquin amb profit i al llarg de quasi be tota la seva vida (monjos, eremites, .....).
La soledat que em preocupa és la que s’origina amb l’aïllament emocional, i és la que s’experimenta tot i tenint un grup de referència (amics, família, companys) que intenta recolzar-nos i donar-nos suport. I ens sentim sols quan no tenim a qui estimar, a qui expressar el que sentim, a un grup de pertinença, a algú que ens necessiti i/o desitgi, a persones amb interessos i hàbits similars als nostres.
Busquem el que ens fa feliços de debò, rodejant-nos dels que ens estimem i ens aprecien, tot i que a vegades, no ens ho posi gens fàcil les circumstàncies que ens envolten. Estar sol sense haver-ho demanat és molt dur, i no li desitjo a ningú, creieu-me. Ja ho deia Gustavo Adolfo Bécquer (1836-1870): “La soledad es muy hermosa... ......... cuando se tiene alguien a quien decírselo".
