L’esperança dons, no hauria de dificultar-nos seguir avançant fins que arribi la milloria, ja que en cas contrari, pot passar molt de temps sense que res canviï, i mentrestant, és el possible futur el que ens dirigeix la vida i no el present, que de fet, és el temps en el que realment hauríem de viure de debò.
La por i els dubtes en front als mals moments, ens porten una i altre vegada a cometre el mateix error, esperar i esperar, a que passin les coses per si mateixes, sense valorar que hem de ser nosaltres els que ajudem a produïr aquests nous objectius que ens interessen.
Solem reaccionar quan no tenim mes remei, però ens costa fer-ho sense pressió, sigui per part dels altres o per part nostra. Fem-ho sense pensar tant en possibles conseqüències, i no esperem mes, ja que quan abans comencem, abans podrem respirar amb plenitud i de forma satisfactòria. No deixem escapar ni un minut mes de la nostra vida mantenint una espera, que en molts casos, acaba eternitzant-se, i si ha sigut així, se’ns pot passar la vida en lloc de la solució buscada.
