ES POT RECONDUIR UNA RELACIÓ DE PARELLA?

És una pregunta que gaire be tothom s’ha fet, en un moment o altre de la seva vida, però que molts pocs han pogut contestar de forma afirmativa. I és que el mes freqüent, és creure que NO. El motiu principal radica en la pèrdua de confiança respecte al altre, en no tenir il•lusió, en estar cansat de tornar a intentar buscar comunicació i diàleg, en fi, que tot se’ns fa costa amunt i no ens veiem amb prou forces. Deixem de creure en el que ens havia portat a desitjar estar amb l’altre, i pensem que hem sigut excessivament il•lusos amb el que teníem fins aleshores. Arribar aquí, implica la resposta NO. No podem reconduir la relació de parella.

Però si ens ho mirem d’un altre manera, la resposta podria ser diferent. En lloc de pensar en el error que hem comés, recapacitem sobre el que no hem fet:
• Ens hem dit tot allò que calia?
• Hem sabut escoltar a l’altre?
• Ens ha mancat molta comunicació?
• Hem deixat entrar a un altre persona en la nostra vida?
• És la ràbia o la ira la que ens allunya cada cop mes?
• Hem tolerat tot allò que podíem aguantar?

Hi ha moltes mes preguntes que caldria que ens féssim abans de deixar de lluitar. El problema és que l’esgotament que ens ha produït el fracàs emocional, ens porta a no ser fiables en l’elecció de la millor opció: mira de cosir-nos el cor i no plorar tant una pèrdua, que en algun cas, podria no arribar a produir-se. No veiem tan sols el que ha fet malament el altre, si no som capaços de veure els errors que hem pogut fer. Diguem el que pensem sense aturar-nos, però cuidem les formes de dir-ho. Aprenguem a escoltar i a valorar també el que l’altre necessita, independentment del que pensem. És molt fàcil convidar a un altre a ocupar el lloc que hem perdut. No reaccionem nomes per la ràbia o la ira acumulada durant la relació, ja que ens emboirarà mes del compte. Valorem si tenim la capacitat de tolerar una mica mes allò que no ens agrada.

Fent això, és possible que la resposta sigui SI. 

Intentem cosir-nos el cor i continuar, com quan de petits la mare ens cosia el “osito” que al trencar-se ens havia fet sentir que ja no el veuríem mai mes.