LES RELACIONS DE COMPROMÍS

En sí, el compromís, equival a una responsabilitat acceptada o a una obligació que volem dur a terme en qualsevol àrea o circumstància. 

És per això, que el propi concepte de compromís, implica tenir una coneixença de tot allò que l’envolta i que hem decidit acceptar. 

Si no ho fem així, la majoria de vegades, els compromisos no son tals i acaben en res. Ens resulta molt mes fàcil trencar un compromís que portar-lo a terme, cosa que influeix negativament en la confiança i en l’ imatge que tenen els altres de nosaltres mateixos.

Hi ha molts tipus de compromisos: polítics, socials, familiars, personals, de parella, i seria massa extens parlar de tots i cada un d’ells.

Parlaré del compromís en las relacions afectives.

Tothom, en un moment o altre, ha sentit a dir que el fracàs en una relació afectiva ha sigut motivat per una falta de compromís d’un o dels dos membres de la parella. 

I crec que en aquest sentit, s’ha creat una mena de llegenda urbana respecte al que suposa un compromís.
Sembla ser que molta gent funciona be afectivament fins que s’arriba a la necessitat d’establir un compromís, o al que en aquest cas és el mateix, una obligació conscient i voluntària de canviar a “definitiu i cert” el que era “variable i possible”. 

I com sempre passa, la por fa acte de presència de forma immediata. Quan s’accepta el compromís, poden aparèixer dubtes raonables que ens angoixen i afecten de ple la nostra relació afectiva. 

Ens dona la sensació de que ja no és espontània, i que per tant, ja no és el mateix. Comencem dons a imaginar i visualitzar (suposar) el que passarà a partir d’ara, i com en tot canvi que no coneixem, apareix la por que ens frena i/o bloqueja. I el que no tenim en compte, és que potser la por que suposadament es deu al compromís, potser s’explica per entrar en una nova situació de relació, que fins aquest moment, no havíem conegut mai.
Somiem en les noves responsabilitats i obligacions, amb el que s’espera de nosaltres després de fer aquest pas, i ho associem amb una pèrdua de llibertat i una incorporació no gaire desitjable que anomenem “que ja estem controlats en tot moment”. 

Com podem seguir gaudint de la relació, quan han canviat tantes coses i en tant poc temps? 

Els problemes de pensar així, deslliguen l’ansietat i els dubtes, perjudicant-nos en la percepció de com ens sentim ara i de com estàvem abans. 

Si no som prou conscients, es comença a produir el desamor, i amb ell, es va perdent l’espontaneïtat, la il•lusió, la motivació i les ganes de seguir treballant constructivament en favor de la relació que teníem establerta.