VIVIM AMARGATS ?

És la pregunta que podríem fer-nos amb aparent facilitat, i possiblement, amb certes dificultats per contestar-la amb seguretat sense dubtar.

Estar amargat vol dir estar centrat amb tot allò negatiu de la nostra vida, en alguns o gaire be tots els àmbits i situacions que ens envolten: feina, família, parella, fills, expectatives, oci, etc. És un estat que ens porta a estar enfadats amb tot, tots i per tot. Perdem la capacitat d’il•lusionar-nos, de riure i de ser positius i/o feliços. No podem suportar l’alegria, el bon humor i especialment, ens molesta sobre manera el ben estar i la felicitat dels altres, des dels coneguts als desconeguts. 

És una emoció molt negativa, ja que en la major part dels casos, ens convida a seguir criticant tot allò que ens passa i a no fer res en cap sentit per mirar de sortir d’aquest forat. Ens fa passius, reprimits, rabiosos, foscos, i especialment vençuts. La desesperança creix sense mesura, i la lluita que mostràvem al començament amb el que ens amoïnava, s’acaba fent extensiva al resta de la nostra vida. Res està be, a tot hi trobem un “però”, i la nostra percepció del que passa, és que som víctimes propiciatòries del mon sense merèixer-ho. 

Com podeu deduir, no és agradable estar amargat, ja que el ressentiment que ens va omplint, acaba esquitxant als altres d’una o altra manera. Les persones amargades tenen multitud de problemes somàtics i abundant simptomatologia depressiva, ansiosa i fins i tot fòbica. Mes que un estat emocional, l’amargor és una malaltia que costa molt de curar i que no ens porta mai a bon port, tot el contrari. Ens va consumint com llumins fins que no ens queden ni forces per continuar.

No seguim per aquest camí, que a part de no portar-nos en lloc, ens dificulta cada dia el poder superar aquesta penosa realitat. Es pot solucionar i posar remei, però cal fer alguns canvis, sense o amb ajuda, però evitem seguir la rutina del malestar enganxat a la nostra vida com una lacra de segell.

L'amargor s'alimenta de tres forces poderoses, que amb gosadia, acumulen una força descomunal: la desil•lusió que ens treu els somnis, la desesperança que enfonsa les creences, i la comparació que ens fa mal pel que no hem assolit o pel que hem intentat, ens diu Luis Gabriel Carrillo Navas, educador, historiador, comunicador, poeta i músic Porto-riqueny."