LA LLEI DE MINIM

Psicològicament, ens costa trobar el sentit a fer uns “mínims”. Això dels mínims, hauria de tenir un significat i una definició clara. Molts cops ens sentim malament amb el que fem, perquè creiem que ens falta millorar, i el pitjor de tot, és una sensació de culpabilitat que ens acompanya posterior al fet de creure que poder no ens hem esforçat el suficient, o que no som capaços de ser prou previsors, que ho hem deixat per l’últim moment i ho acabem apressa i de qualsevol forma. Probablement, els objectius que ens hem proposat son excessius.
És per aquest motiu que crec interessant saber posar fre a l’angoixa de la culpabilitat. La manera mes senzilla és aplicant el que anomeno “la llei de mínim”.

Consisteix en fer únicament tot el que és estrictament necessari per no sentir cap mena de culpa, i parar. Els objectius que ens hem proposat son els adequats, però no necessariament els possibles ni els que potser ens agradarien.

Si ens dona temps o en tenim ganes, podem continuar, però ja no com una obligació imperiosa, sinó per plaer personal de fer-ho per elecció, cosa que en lloc de culpa ens aporta benestar i satisfacció.

A partir d’aquí, les sensacions que tenim canvien, i de forma significativa. Si en teniu l’oportunitat i voleu provar-ho, valoreu com ha anat i com funcionaríeu utilitzant-t’ho com una eina mes, i a ser possible, intenteu aplicar-ho als àmbits social-personal-familiar-professional.