mans

mans

dissabte, 15 de desembre del 2012

LA SEPARACIÓ

Hi ha vegades que no podem mes. Se’ns han acabat les forces, la motivació/il•lusió per seguir, estem desencantats, o fins i tot, per que tenim por d’ofegar-nos amb la situació “suposadament afectiva” que estem vivint i que ja no suportem.

Entrem en un estret passadís que no te fons ni portes laterals per poder sortir, caminant en línea recta a cap enlloc, sentint un cansament cada cop mes intens que ens buida per dintre i ens fa sentir molt sols i aïllats del resta del mon. De fet segueixen passant moltes coses, però no les veiem ni ens interessen, ja que no deixem de donar voltes a perquè ens passa això i a perquè ens sentim tant tancats a tot i gaire be a tothom. 

Ajuntar-nos és fàcil, però separar-nos, no ho és gens. Sempre hi han conseqüències de tot tipus, i a quina pitjor. I seguim caminant pel infinit passadís que no s’acaba mai, deixant en cada passa, una mica de nosaltres mateixos, que anem perdent i ja no recuperarem.
És per això, que si no hi ha cap possibilitat de reconduir la situació, hauríem de fer quelcom, tenint en compte que independentment del que passi, res serà pitjor que el que estem vivint.
La tortura de continuar és dramàtica, però el reiniciar la nostra vida afectiva, no ho és.

L’esperança de tornar a sentir felicitat, que un dia va ser una realitat, pot tornar a repetir-se, i novament amb molta força. Ho hem de desaprofitar?. Desitjo que tots contesteu el mateix: NO, JO TINC DRET A TENIR UN ALTRE OPORTUNITAT, I PENSO APROFITAR-LA.



divendres, 14 de desembre del 2012

MODELO DEL RENDIMIENTO PERSONAL

El rendimiento personal en cualquier área, depende y es directamente proporcional al nivel de satisfacción que notamos con lo que hacemos, especialmente en el ámbito laboral.
Para facilitarnos una evaluación de cómo nos sentimos laboralmente, podemos utilizar este modelo de manejo sencillo.
Cada día, durante 3 ó 4 semanas, anotaremos en el modelo (del 1 al 10) la respuesta a 3 preguntas:
1. DEBO. ¿Hasta que punto me imponen o me exigen mis tareas actuales?.
2. PUEDO. ¿Hasta que punto mis tareas se corresponden con mis aptitudes?.
3. QUIERO. ¿Hasta que punto mi cometido actual se corresponde con lo que realmente quiero?.



Este proceso de puntuación, genera una forma triangular (vela). Si la vamos comparando cada día a lo largo de las 3-4 semanas, podremos observar dos posibilidades:
• Que la forma de la vela cambie, y ello implica que nuestra vida laboral es variada y nos obliga a modificar expectativas, lo cual nos indicaría que aún no estamos en un límite negativo
• Que la forma de la vela sea siempre la misma, y ello implicaría cuestionarse algunas opciones (que es lo que realmente quiero, si soy capaz de hacerlo, que puedo ser capaz de hacer diferente, y si quiero hacer aquello de lo que soy capaz).

Es conveniente recordar que para mejorar, debemos cambiar, ya que el inmovilismo y el conformismo pasivo, nos deja irremediablemente en la misma situación de la que “suponemos” queremos abandonar.

dijous, 13 de desembre del 2012

LES IDEES IRRACIONALS

Segons Albert Ellis, creador de la TRE (Teràpia Racional Emotiva), hi ha 3 creences irracionals bàsiques:
1. Respecte a un mateix: Haig de fer les coses be i merèixer l’aprovació dels altres pel que faig.
2. Respecte als altres: Els altres, han de ser bons, considerats i justos.
3. Respecte a la vida i al mon: La vida m’ha d’oferir facilitats per poder aconseguir amb relativa facilitat allò que vull.

Aquestes idees, ens generen malestar emocional i distorsions importants de la percepció del que pot passar en el dia a dia que ens envolta. 

Ellis, creu que no son els aconteixements els que ens generen els estats emocionals, sinó la manera d’interpretar-los, de percebre’ls. Jo, hi estic d’acord. Si som capaços de canviar els nostres esquemes mentals, també serem capaços de generar nous estats emocionals, amb una base mes racional i mes d’acord amb la realitat que ens envolta. I com es pot fer això? És possible fer-ho, si (entre d’altres) comencem a intentar alguns canvis:

• Donant atenció i afecte, també en rebrem dels altres
• Fent el que vull fer, en lloc de fer el que crec que agradaria als altres
• Gaudir mes del que faig, que del que aconsegueixo
• Fer mes per satisfer-me a mi, que per satisfer als altres
• Acceptar els meus errors en lloc de lamentar-los
• Afrontar els fracassos per recordar que no som perfectes
• No exagerar la negativitat del que ens passa
• Prendre’ns les dificultats com nous desafiaments
• Adonar-nos que les pors no ens ajuden a evitar els perills
• Planificar SI, però no crear una auto disciplina molt rígida
• Saber estar sols i fer-nos costat a nosaltres mateixos quan calgui
• No acceptar fer el mateix si, realment, volem canviar

dimarts, 11 de desembre del 2012

VIOLENCIA VERBAL

Deberíamos plantearnos hasta que punto somos capaces de darnos cuenta de lo mucho que podemos herir con las palabras que usamos, con lo que decimos.
Las palabras, pueden convertirse en poderosas armas de doble filo y generar muchos sentimientos negativos, que sin duda, afectarán nuestro desarrollo personal a lo largo de toda nuestra vida. 
Eso no significa que no podamos expresar lo que sentimos, es más, debemos hacerlo siempre, con espontaneidad o intención, pero con respeto (tanto hacia los demás como por nosotros mismos). 

En muchas ocasiones, al estar enfadados, molestos o airados por una situación, cambiamos el sentido de lo que decimos, y pasamos a otro nivel de comunicación: el que debería desestimarse por transgresor, agresivo, violento. Es un nivel basado en la pretensión de atacar al otro, desacreditarlo, empequeñecerlo, generarle una sensación desagradable de si mismo.

Si a esa o esas personas, les ocurre este hecho con frecuencia, acabarán siendo víctimas de la violencia verbal, y fácilmente se comportarán también como agresores, y así, sucesivamente en un ciclo que no se acaba nunca. Con un pequeño esfuerzo, podemos romper esa dinámica y cambiar. Seamos sinceros sin necesidad de ser desagradables, advirtamos sin amenazar, expliquemos acompañando y no obligando a creer, disfrutemos con el diálogo y no sólo con el monólogo.

Es posible erradicar la violencia verbal, pero será muy difícil conseguirlo si siempre esperamos a que sean otros los que empiecen a dar muestras de hacerlo.