EL PRINCIPI DE PARETO

A principis del segle XX, el economista italià Vilfredo Pareto, va observar que el 80% de la riquesa d’Itàlia pertanyia a un 20% de la població. Curiosament, va veure altres situacions en les que l’equilibri de percentatges era també de 20 / 80 (exemples: el 20% de treballadors feien el 80 % de la feina, el 20% de delinqüents cometien el 80% dels delictes, el 20% de conductors causaven el 80% dels accidents, el 20% dels clients dels bars consumien el 80% del alcohol, i mes o menys en aquesta proporció, trobava molts mes exemples).

Matemàticament, aquest principi no és del tot exacte, però si existeix la regla 64/4, que ve de tenir en compte que el 80% de 80 és 64 i el 20% de 20 és 4.

Les aplicacions d’aquest principi poden arribar a ser molt útils si ho generalitzem en altres àmbits:
• Aproximadament, el 20% del temps que dediquem a una tasca, ens produirà el 80% dels resultats
• Ens posem (aprox.) el 20% de la roba que tenim al armari
• Passem el 80% del nostre temps amb el 20% dels nostres amics
• En reunions de negocis, el 80% de les decisions que prenem ho fem en el 20% del temps
• Al estudiar, ens centrem i rendim el màxim 45-50 minuts de cada hora (aprox. un 80%)

En fi, son aquelles curiositats que quan ens assabentem, ens donen que pensar, ja que aquest principi descriu el fenomen estadístic en el que una petita quantitat de valors elevats contribueixen mes al total que un gran número de valor baixos.
Ho trobo interessant, no us ho sembla?

LA GENT DEL VOLTANT

Des dels inicis del temps, en els essers humans, hi han algunes dificultats a nivell de relació interpersonal que no haurien de produir-se. Ens convertim molt ràpidament en animals socials, envoltats de gent, que escollim nosaltres per decisió pròpia, com per necessitats variades que decideixen per nosaltres (veïns de compromís, companys de feina que veiem a diari, amics d’amics amb els que hem d’estar, ...) i una llista innumerable d’altres possibilitats que no s’acabarien.

Ens costa molt ser clars, directes i selectius. No sabem dir que NO. El fet de poder quedar malament amb algú és insuportable; a veure que pensaran si no hi anem, poder ja no ens voldran tornar a veure...

Això fa que dia a dia i mica en mica, se’ns vagi omplint el sac pel pes que anem portant. Tenim por a ser, sentir i demostrar, el que realment som i sentim, amb la qual cosa continuem angoixats per la situació social que vivim. 

Penso que no podem agradar a tothom, fem el que fem i diem el que diem. Això no ens fa ni millors ni pitjors que els altres, sinó diferents. Intentem dons envoltar-nos de la gent que ens agrada i no dubtem en cap moment d’escollir el que ens va bé a nosaltres. Tant sols és això, no volem fer mal a ningú, però tampoc volem fer-nos mal a nosaltres mateixos, mantenint una situació de relació per obligació, pena o per no estar sols. 

És molt pitjor veure com al nostre voltant hi ha molta gent, que pel motiu que sigui, no ens aporta res del que necessitem o desitgem, i saber que ens sentim totalment sols.

LIBRE ALBEDRÍO (LA)

¿Tenemos realmente los seres humanos el poder o la capacidad de elegir y tomar nuestras propias decisiones?

En psicología, el LA, tiene unas ciertas implicaciones. La mente controla algunas acciones o respuestas de nuestro cuerpo, en algunos casos de forma consciente y en otras no. Es por ello que el discernir cual es el auténtico poder del LA, suele ser muy difícil y complejo.
Cuando pensamos que estamos decidiendo libremente sobre cualquier hecho, ¿es realmente así?. Nuestro inconsciente tiene mucho que decir en este supuesto, ya que los procesos mentales que lo integran no necesitan ser prioritarios, sea por su poca trascendencia en lo que va a suceder, sea por que ya tienen un automatismo dirigido a resolver dichos procesos sin mayores dificultades. 

Al no analizar constantemente los hechos (afortunadamente), se nos escapa la influencia absoluta de actitudes externas a nosotros que determinan lo que pensamos, sentimos y hacemos. No nos damos cuenta y lo que ocurre ha generado en nosotros una elección, que es la que acabará imponiéndose. 

Como dijo Jacobo Moleschott, médico fisiólogo Holandés: “El libre albedrío no existe; no hay acto voluntario independiente de las influencias que obligan al ser humano en todo momento, y circunscriben la acción de los más poderosos”.
Franz Kafka, escritor existencialista con fuerte influencia judía, comentaba que: “Todo lo que es posible, ocurre, pero en realidad sólo es posible lo que ocurre”. 

Para Arthur Schopenhauer, filósofo alemán: “Todos creen a priori, que son perfectamente libres, aún en sus acciones individuales, y piensan que a cada instante pueden comenzar otro capítulo de su vida… Pero a posteriori, por la experiencia, se dan cuenta —para su asombro— que no son libres, sino sujetos a la necesidad. Su conducta no cambia a pesar de todas las resoluciones y reflexiones que puedan llegar a tener. Desde el principio de sus vidas al final de ellas, deben soportar el mismo carácter".

Quedaos con lo que más os convenga, pero sin duda, hay mucho que pensar.

LA ESPERANÇA

L’esperança és una sensació que experimentem quan les coses van malament i tenim el pressentiment de que poden millorar en un temps determinat. Però també és cert el que deia Benjamin Franklin, conegut científic nord-americà: “El que viu d’esperances, corre el risc de morir-se de gana”

L’esperança dons, no hauria de dificultar-nos seguir avançant fins que arribi la milloria, ja que en cas contrari, pot passar molt de temps sense que res canviï, i mentrestant, és el possible futur el que ens dirigeix la vida i no el present, que de fet, és el temps en el que realment hauríem de viure de debò.

La por i els dubtes en front als mals moments, ens porten una i altre vegada a cometre el mateix error, esperar i esperar, a que passin les coses per si mateixes, sense valorar que hem de ser nosaltres els que ajudem a produïr aquests nous objectius que ens interessen.

Solem reaccionar quan no tenim mes remei, però ens costa fer-ho sense pressió, sigui per part dels altres o per part nostra. Fem-ho sense pensar tant en possibles conseqüències, i no esperem mes, ja que quan abans comencem, abans podrem respirar amb plenitud i de forma satisfactòria. No deixem escapar ni un minut mes de la nostra vida mantenint una espera, que en molts casos, acaba eternitzant-se, i si ha sigut així, se’ns pot passar la vida en lloc de la solució buscada.