C.I. VERSUS I.E.

Ens fixem quasi be sempre en la intel•ligència personal demostrable per Quocient Intel•lectual (C.I.). Ens fa sentir be i segurs el fet de saber que tenim un 115 ó 120 o fins i tot, 130 o mes.
Creiem que podem aconseguir qualsevol cosa i que no tindrem gaires problemes per assolir els objectius que ens hem fixat, i per lo tant, el èxit.

Tot i així, la realitat és molt diferent. Cal tenir en compte que la intel•ligència no ho és tot, ni molt menys. Ja ho diu el Sr. Daniel Goleman, que quasi be, la intel•ligència emocional (I.E.) dobla a la C.I. en un còmput absolut, es a dir, que en qüestions de lideratge, capacitat per manar i forma de relacionar-se, és indispensable aprofitar les profitoses qualitats de ser una persona amb la IE desenvolupada. 

Deixem de patir pel CI intel•lectual, tinguem el que tinguem, i avancem en les coses que podem fer de veritat en el dia a dia.

Obtindrem satisfaccions i se’ns obriran possibilitats. Siguem vius, que de fet, és el mes important.

POEMA

Cuando hablamos de amistad solemos hacerlo con convencimiento y seguridad, y creemos que tenemos muchísimos amigos. Puede ser cierto, no lo dudo, pero creo que en el fondo, desconocemos cual es el auténtico concepto de amistad. 

El "amigo/a" auténtico, no tiene precio, no solamente por lo que significa para nosotros, si no por lo que es y no únicamente por lo que hace.

Creo que este poema de José Luis Borges es sumamente claro al respecto. Nos explica de forma exquisita la verdad de lo que somos y podemos hacer, ni más ni menos, y nos ilustra hacia donde debe residir un significado de verdadera amistad. Lo más importante radica en la idea de no intentar poseer ni dirigir, buscando el no obligar ni forzar aunque creamos que es lo mejor. Que sea cada uno el que tome sus propias decisiones, pero que también sepa que estamos allí, y que seguiremos respetando hasta el final lo decidido. 

Creo que la amistad es algo que debe sentirse, no hace falta ni demostrarla ni exigirla, simplemente dejar que fluya por si misma y que llegue hasta donde sea posible, hasta donde sintamos que deba llegar.

SOM CONSCIENTS?

No se si som prou conscients de moltes coses que ens haurien de fer reflexionar. Creiem que no ens escolten o que els altres no entenen el que ens passa, i que per molt que ens esforcem, no aconseguim l’atenció que mereixem (o això pensem, no?).

Estem tant centrats en nosaltres mateixos, en el nostre mon, que ens oblidem del mon dels altres, i és ben cert, que el del altres és molt similar al nostre, tot i que no ens ho imaginem.
Si poguéssim ser capaços de tenir una mica de memòria, és molt probable que moltes de les nostres respostes o accions no serien tan fredes, dures o distants, i especialment, les que mostrem a la gent mes propera, la que mes estimem.

És en aquests casos on podem fer mes mal del que suposem. Potser si fóssim un pel mes humils i pacients, no ens sentiríem tant culpables ni hauríem d’avergonyir-nos de nosaltres mateixos en front d’un fet inqüestionable. 

I si no, per la mostra un botó, mireu el vídeo.

PODEM CANVIAR?

Una de les coses que mes acostumem a fer es “queixar-nos”, del que ens passa o del que no ens passa. Protestem, ens enfadem, critiquem, ens neguem, ens aïllem, i fins i tot, podem a arribar a marxar i abandonar.

Quan intentem canviar (a saber per que i en molts casos), o be se’ns acaba la força i no ho aconseguim, o be fem un canvi que no és prou bo ni constant per que persisteixi en el futur.
En ocasions, no ens ajuden gaire els altres, que si be ens han animat al principi, acaben darrera nostre sense facilitar altres possibilitats, i tot allò que semblava re conduir-se per fi, torna a ser una rutina que, de nou, ens farà arribar al límit de la exasperació.

No ens deixem portar pel desànim ni per la força de la rutina, tan la nostra com la dels altres. Podem fer mes si ho volem i lluitem per un objectiu necessari. Probablement no podrem aconseguir-ho en el primer intent, però no s’ha de perdre ni l’ànim ni les ganes de continuar, i sempre, sabent que ens aixecarem tantes vegades com calgui.

El desànim i les faltes d’expectatives no haurien d’estar convidades a aquesta festa. Deixem-les dons que es perdin darrera nostra, o com diuen en els llibrets de teatre, que facin “mutis” sortint de l’escenari.

No ens quedem amb la mel a la boca només uns minuts com es veu en aquest vídeo animat.